A casa no som partidaris de les joguines de plàstic, plenes de coloraines estridents i de sons, de botons i pius que han d'apretar i que solen acabar en una voràgine psicodèlica que provoca mal de cap i que fa que, en comptes d'un bebè jugant sembli que tens en Nacho Cano fent anar els teclats al teu menjador. Tot i això no pots evitar que et regalin cosetes. No tothom coneix (ni hi ha cap raó perquè ho facin) les nostres preferències i, amb molt bona voluntat, li regalen al petit algun d'aquests trastets moderns. Gràcies a l'univers, al petit no n'hi han comprat masses.
Si que té un parell de ninos d'aquests amb textures, amb mirallets, cascabells, sons musicals i coloraines, però res electrònic. Ara mateix es queixava d'avorriment mentre era a terra, sobre els suros i envoltat de les seves joguines habituals : una pilota de plàstic, una de roba amb etiquetes que li vaig fer jo, un parell de mossegadors, una guineu musical...així que m'he posat a jugar amb ell. El joc de pilota, ara te la passo-ara me la tornes, ha durat cinc minutets i ja es tornava a queixar. He pensat : i ara què?
Fa un parell de mesos que li preparo panera dels tresors que segur que coneixeu : un cistell de vímet en el que s'hi posen objectes de diversos materials com fusta, suro, metall, plàstic, teles,... Sempre coses segures amb les que no es puguin fer mal i d'una mida que no es puguin empassar. La meva té manyoples de rus i de crin de cavall, clova de coco, un vano de bambú, una madeixa de llana, un colador de plàstic, capsetes de fusta i etc, etc, etc. Com que el cigronet encara no s'asseu per si mateix, no li he plantat la panera al davant, però si que li acosto objectes. Doncs bé, com que ja estava cansat de les coses de sempre, les joguines que veu cada dia, li he ofert un os d'alvocat. Un senzill os sec d'un alvocat que em vag cruspir fa uns dies.
No em podia creure com l'ha entretingut una cosa tan senzilla. La cara de curiositat extrema em feia petar de riure, i també es un objecte perfecte per fomentar la movilitat (encara que ell es mogut de naixement), perquè s'escapa de les manetes i rodola que rodolaràs pel terra. I es clar, ells se les han d'ingeniar per traslladar-se fins al pinyol. I l'agafava i se'l mirava i remirava des de tots els angles, fent cara d'Horatio de CSI. Així s'ha estat un quart d'hora, només amb l'os!
Ell encara no s'asseu sol però ja fa un parell de setmanes que si s'aguanta assegut, així que demà faré l''experiment i li presentaré la panera, aviam quina cara posa! Si un os d'alvocat dóna tant de si, no puc esperar menys de la resta d'objectes que l'esperen perquè els descobreixin! Amb un os d'alvocat o una espàtula de cuina i un bol de fusta han de fer anar la imaginació, amb una joguina de plàstic estrident amb botons i musiquetes, els petitons/es no han de fer res a part d'esdevenir espectadors passius que apreten pius; d'aquestes joguines se'n cansen aviat, molt més ràpid que del pinyol d'alvocat!
Ja sabeu : sovint, el més senzill es el més efectiu, molt més interactiu que qualsevol joguina d'aquestes que comentava!
