De visita al Santuario Gaia!

Ahir a la tarda vam anar de visita a un lloc ben especial...

Ja feia un parell de setmanes que donava voltes a la idea de veure animals, pensant i buscant per internet algun lloc on poguéssim anar tota la família. Evidentment no voliem visitar res similar a un zoo ni cap lloc on els animals visquéssin empresonats en gàbies ni cap "granja-escola" en què s'ensenya a veure els animals com a objectes al nostre servei. Per internet vaig accedir al bloc de "El Hogar de Luci" i allà vaig trobar informació sobre el Santuario Gaia, on hem anat avui.

Però primer : què es un santuari animal? Un santuari es un lloc dedicat a donar una nova oportunitat als animals víctimes de l'explotació a la que els sotmetem els humans per al nostre benefici (que provenen de granges, circs, zoos, festes mal anomenades "tradicionals", abandonaments, i un llarg etcètera) i que solen morir als escorxadors després d'una misèrrima vida plena d'estrés, por i maltractament,  i permetre'ls viure amb dignititat la seva vida, respectant-los i proporcionant-los respecte, dignitat, un entorn adequat i les cures físiques (les psicològiques són més difícils de curar) que requereixen. 

Vam creure que visitar el Santuari Gaia seria bo per a nosaltres, en primer lloc per reafirmar-nos en el nostre camí vers el veganisme i, en segon lloc, per a que el petit interactués amb els animals. I no ens vam equivocar pas! Per començar hem conegut una parella, l'Ismael i en Coque, els fundadors del santuari, que son unes magnífiques persones, tenen un gran cor i demostren una qualitat humana increíble; el projecte es força recent i hi estàn treballant a jornada completa, els animals amb qui comparteixen l'existència estàn en molt bones mans, se'ls veu feliços i tranquils i estic segura que la majoria ja ha oblidat el seu terrible passat. I el que ells fan, que es excepcional, hauria de ser el més normal del món : mostrar compassió, amor i respecte pels nostres germans animals! 

Ens van oferir una visita llarga pels terrenys del santuari, situat en un emplaçament meravellós al Pirineu gironí, amb un riu a tocar i molt d'espai per a explorar i ens van explicar la història de cada animal. Històries tristes i terrorífiques. Mentre ens preguntavem sobre el perquè d'aquest comportament humà, hem pogut interactuar amb la majoria de companys terrícoles (perquè tots som animals del planeta Terra) que se'ns han acostat encuriosits : bebès i adults, mamífers i aus que es passejaven amb total llibertat amunt i avall menjant, ensumant, jugant, escarbant,...en fi, essent ells mateixos. Ja només d'entrar hi havia una bona manada de gossos que ens han saludat efusivament, cosa que m'encanta! Tots molt carinyosos, però especialment el llebrer i un gos pastor anomenat Halloween, que vaig tenir el plaer d'acariciar i rascar per tot arreu! 

El cigronet, malhauradament, no estava de massa bon humor perquè no havia fet la becaina de rigor i, es clar, estava queixós, tot i que ha tingut les seves bones estones i s'ha fixat en aquells animalons que sol contemplar en els seus llibres. Hi ha un parell de bebès de cabra molt curiosos que de seguida se li han acostat, com si es reconeguessin en ell, com si s'emirallessin en el bebè reconeixent un animal de la seva edat. Son juganeres i precioses, les cabretes! Una d'elles li ha fet un petó a la galta molt tendre..., una passada!

En fi, es un lloc on es pot desconectar del món i respirar pau, on el temps es para i es viu el present. Si sou amants dels animals i no creieu que uns hagin nascut per a ser mascotes i els altres per acabar dins del vostre plat, si teniu nens i els voleu ensenyar l'amor per la natura i el respecte per les criatures del planeta, es el lloc perfecte per anar a passar una bona estona, no ho dubteu! I si, a més, us  animeu i voleu fer-vos socis, apadrinar un animal o fer-vos voluntaris i donar un cop de mà a en Coque i l'Ismael, podeu informar-vos a la pàgina web del Santuario Gaia o posar-vos en contacte amb ells a través del seu grup al facebook https://www.facebook.com/pages/Santuario-Gaia/449817305068811?ref=ts&fref=ts .

No us ho deixeu perdre! Nosaltres hi anirem tornant! Sento no haver fet més fotos, però estàvem tan concentrats i emocionats que no hi vam pensar gaire! 

Panell de joc per a bebès

Una altra manualitat per a regalar als petitonets. Al cigru li estic fent un panell de joc que serveix tant per tenir-lo entretingut com per ajudar-lo a desenvolupar la psicomotricitat fina. Es fa de feltre i porta : una cremallera, un cordill per lligar i fer llaços, un botó que pot cordar i descordar, una tanca de velcro, i un botó d'snap. L'he fet seguint el model d'un llibre de manualitats que el meu home ens va regalar al cigru i a mi (perquè hi ha de tot, des de coses que li podem fer als petits fins a coses per a fer plegats).

Fan falta dos retalls de feltre de 40 x 30 cm, aproximadament, dels colors que volgueu. I retalls de colors variats pels "jocs" (dos triangles grans i un de petit). Una cremallera, un cordill, un snap, un botó gran, un tall de velcro.

Comencem cosint dues tires de feltre als laterals de la cremallera i, segidament, cosint la cremallera per la part del feltre a la base. Jo he continuat cosint el primer triangle vermell on anirà cosint el botó i tot seguit, cosint el cordill.

A continuació cosim l'anvers del velcro al 2n triangle i el triangle a la base de feltre. La disposició de cada peça la decidiu vosaltres. I cosim el botó gros a l'altre triangle vermell.

Jo hi he afegit un 3r triangle amb un snap a l'extrem superior dret. A les següents fotos podeu veure el panell acabat. Quan tingueu tots els entreteniments cosiits al feltre davanter, heu d'ajuntar les dues cares dels feltres i cosir-les per tres dels costats, deixant-ne un de lliure per poder-lo farcir amb un rectangle d'escuma. Jo vaig reciclar un coixí vell i en vaig fer servir l'escuma, però també podeu utilitzar buata gruixuda, si voleu. El resultat :

El panell. Surt la imatge invertida, no ho puc solucionar!

Lactància materna prolongada

El cigronet ja fa tretze mesos que mama, que "fa teta" com diem a casa. I continuarem fins que un dels dos se'n cansi, tot i les preguntes i comentaris de gent de la família (que no solen ser malicioses) i del carrer, que surten de l'orella de la mateixa manera que hi entren. Quan em pregunten : encara li dones el pit? o : fins quan penses donar-li el pit?, tinc per costum respondre "fins que ell decideixi deixar-ho", però potser un dia d'aquests se m'acaba la paciència i engego algú a pastar fang... 

Ahir vaig començar a buscar informació sobre lactància materna prolongada, només per comprovar que continua havent-hi un gran tabú en la nostra societat i que ni tan sols els professionals de la salut es posen d'acord en establir a partir de quin mes es considera prolongada. No m'estranya que, per alguns, arribar als 6 mesos de LM ja sigui una gran fita i a partir d'aquí considerin que es "prolongada". Si ens mirem els varems de l'OMS, es recomana la lactància materna exclusiva fins als sis mesos, continuar lactant durant tot el primer any de vida dels petitons com a mínim i, si es pot continuar, que es continui, perquè en això de l'alletament tot son avantatges tant pels petits com per a les mares.

Em molesten sobremanera els comentaris desencertats de gent mal informada, que només parla de coses que coneix "d'oïdes" i que no s'ha molestat a llegir-se ni un trist article ni un trist llibre que tracti aquest assumpte. La televisió, les farmacèutiques i fins i tot la literatura també semblen anar en contra d'això que fins fa mig segle era tan normal com donar el pit als nostres fills. El pitjor de tot es que no sé quin tipus de programació o d'informació subliminal s'ens cola al cervell que moltes vegades tenim pensaments predefinits sobre coses que no hem experimentat. Quan el cigronet tenia cinc o sis mesos vaig començar a llegir la saga de "Cançó de Gel i Foc" del sr. Martin. Recordo que quan apareix el personatge de la Lisa Tully, donant el pit a un nen ja crescudet d'uns vuit anys (crec recordar), automàticament vaig pensar coses de l'estil : uf, quina exageració! Vols dir que no es passa!...Fins i tot vaig tenir un cert sentiment de repugnància com si es tractés de quelcom brut. Automàticament me'n vaig adonar i, mirant-me el meu bebè entendrida, vaig comprendre que aquell pensament no era originari de la meva forma de pensar sinó que era quelcom que m'havia sortit automàticament : era quelcom que havia après, i no sabia d'on. Aquest tipus de "programació" em perturba, tot i que tinc la sort de ser ràpida de pensament i de saber reeducar el meu cervell. Segurament al llibre del sr. Martin transmet aquesta idea de repugnància i no pot ser d'altra manera : qui ho escriu es un home de certa edat i ideologia, què esperàvem?

Les farmacèutiques pretenen fabricar una llet de fòrmula quasi idèntica a la llet materna, cosa impossible perquè parteixen de la llet de vaca, que té una composició molt diferent a la llet humana. Per fer més bonica la il·lusió en diuen "maternitzada"..., aix. I que consti que entenc que la composició ha millorat molt i que hi ha dones que no volen o no poden donar el pit i necessiten aquest tipus de llet! No critico la seva existència, ni la seva utilització! Nosaltres vam tenir problemes al començament de la lactància i durant un curt període de temps vam haver de complementar el pit amb biberons fins que vaig poder relactar! Sé que es necessària en molts casos! Però per aquests verals estem massa acostumats a tirar de llet de fórmula per defecte, donant l'esquena al fet que la millor llet que una dona pot oferir al seu nadó es la seva pròpia llet! Es la que està especialment dissenyada pel seu fill/lla! Però la publicitat i el procés d'enculturació han fet creure a la majoria que es més còmode fer un biberó (més còmode que treure't el pit i donar-li?), que un nen creixerà més i més sa amb llet de fòrmula, i tantes altres mentides que es desmenteixen ràpidament llegint algún llibre sobre lactància materna. Ja en parlaré en un altre post, però realment la informació es a tot arreu si ens interessa tenir-la.

A tot el món, el més normal sempre ha estat donar el pit. Totes les cultures (exceptuant l'occidental des del s.XX) coneixen les avantatges de donar el pit. A Mongòlia, per exemple, la lactància prolongada pot arribar fins als 7 anys del petit. Set anys! Algú es podria escandalitzar,...però només ens escandalitzem aquí, a la nostra societat desnaturalitzada. Us deixo un vídeo que parla de la lactància materna prolongada, el tabú actual, els beneficis de practicar-la i la conveniència d'intentar canviar la nostra mentalitat com a comunitat envers aquest tema i normalitzar-lo per no afegir pressió a les espatlles de les dones que decideixen i aconsegueixen portar-la endavant! I no m'estenc més :

http://ullmedia.udv.ull.es/watch_video.php?v=DWXHOO4G23UA 

I un article de la web d'Alba lactància materna sobre el tema molt informatiu i esclaridor!

http://albalactanciamaterna.org/lactancia/articulo-2

La teta es aliment, es consol, escalfor, contacte amb la mare, tranquilitat, es soneta, alegria...la teta es un món molt gratificant, un gran vincle entre mares i fills/es! Visca la teta!

Aplicació pel mòbil!

Quasi se'm passa, volia escriure una entrada petitona sobre una aplicació que fa uns dies em vaig descarregar, l'app de la web e-lactancia que tants dubtes m'ha tret.

Per les que doneu el pit als i les vostres petitons i us heu de medicar pel motiu que sigui, aquesta web creada pel pediatra Dr. Paricio de l'Hospital Marina Alta d'Alacant ha ajudat a sortir de dubtes a moltes mares sobre els possibles efectes negatius vers la llet materna i la composició dels medicaments..., aquí us deixo l'enllaç de la web :

http://www.e-lactancia.org/

Personalment m'ha ajudat a saber si l'inhalador que em recepten per l'asma o un medicament per destapar el nas podien tenir efectes adversos, tranquilitza molt poder consultar aquesta web, es ràpida, clara i entenedora!

Doncs les que tingueu un d'aquests mòbils tan moderns també us podeu descarregar l'app, que es diu LACTATION lite, es gratuïta i tan eficaç com la web. Fa uns dies em van haver d'administrar ventolín per fer-me una espirometria i, per descomptat, vaig preguntar si interferia d'alguna manera amb la lactància. L'infermera va anar a buscar un metge per preguntar-ho i en el temps que ella va tardar a tornar jo ja ho havia consultat al meu mòbil. Es molt útil, de debò!

Un os d'alvocat

A casa no som partidaris de les joguines de plàstic, plenes de coloraines estridents i de sons, de botons i pius que han d'apretar i que solen acabar en una voràgine psicodèlica que provoca mal de cap i que fa que, en comptes d'un bebè jugant sembli que tens en Nacho Cano fent anar els teclats al teu menjador. Tot i això no pots evitar que et regalin cosetes. No tothom coneix (ni hi ha cap raó perquè ho facin) les nostres preferències i, amb molt bona voluntat, li regalen al petit algun d'aquests trastets moderns. Gràcies a l'univers, al petit no n'hi han comprat masses.

Si que té un parell de ninos d'aquests amb textures, amb mirallets, cascabells, sons musicals i coloraines, però res electrònic. Ara mateix es queixava d'avorriment mentre era a terra, sobre els suros i envoltat de les seves joguines habituals : una pilota de plàstic, una de roba amb etiquetes que li vaig fer jo, un parell de mossegadors, una guineu musical...així que m'he posat a jugar amb ell. El joc de pilota, ara te la passo-ara me la tornes, ha durat cinc minutets i ja es tornava a queixar. He pensat : i ara què?

Fa un parell de mesos que li preparo panera dels tresors que segur que coneixeu : un cistell de vímet en el que s'hi posen objectes de diversos materials com fusta, suro, metall, plàstic, teles,... Sempre coses segures amb les que no es puguin fer mal i d'una mida que no es puguin empassar. La meva té manyoples de rus i de crin de cavall, clova de coco, un vano de bambú, una madeixa de llana, un colador de plàstic, capsetes de fusta i etc, etc, etc. Com que el cigronet encara no s'asseu per si mateix, no li he plantat la panera al davant, però si que li acosto objectes. Doncs bé, com que ja estava cansat de les coses de sempre, les joguines que veu cada dia, li he ofert un os d'alvocat. Un senzill os sec d'un alvocat que em vag cruspir fa uns dies. 

No em podia creure com l'ha entretingut una cosa tan senzilla. La cara de curiositat extrema em feia petar de riure, i també es un objecte perfecte per fomentar la movilitat (encara que ell es mogut de naixement), perquè s'escapa de les manetes i rodola que rodolaràs pel terra. I es clar, ells se les han d'ingeniar per traslladar-se fins al pinyol. I l'agafava i se'l mirava i remirava des de tots els angles, fent cara d'Horatio de CSI. Així s'ha estat un quart d'hora, només amb l'os!

Ell encara no s'asseu sol però ja fa un parell de setmanes que si s'aguanta assegut, així que demà faré l''experiment i li presentaré la panera, aviam quina cara posa! Si un os d'alvocat dóna tant de si, no puc esperar menys de la resta d'objectes que l'esperen perquè els descobreixin!  Amb un os d'alvocat o una espàtula de cuina i un bol de fusta han de fer anar la imaginació, amb una joguina de plàstic estrident amb botons i musiquetes, els petitons/es no han de fer res a part d'esdevenir espectadors passius que apreten pius; d'aquestes joguines se'n cansen aviat, molt més ràpid que del pinyol d'alvocat!

Ja sabeu : sovint, el més senzill es el més efectiu, molt més interactiu que qualsevol joguina d'aquestes que comentava!

Mare, mareta, marona!

Ai, mare mareta, marona! es una exclamació que em surt sovint dels llavis, quan el petitó fa alguna cosa nova, o es queixa d'impaciència i he de deixar de fer el que estava fent i anar corrent a atendre'l,... i es que sóc una mare que s'ha estrenat fa poc. Soc una mare novella. Porto la L enganxada al clatell i no sé quan me la podré treure!

La maternitat ens transforma i té un curiós efecte en l'espai-temps que percep una dona : un cop el petitonet/a neix, tot allò que érem i fèiem abans de veure-li la carona sembla que estigui a milers d'anys llum de distància. Soc perfectament conscient que fa uns pocs mesos la meva vida tenia un altre ritme, tenia altres prioritats, però, un cop ets mare, el món al teu voltant es transforma tan de pressa i de forma tan radical, que recordes amb incredulitat (i enyorança a vegades) la teva vida anterior. Les mares novelles estem farcides d'amor, de dubtes, de sorpresa, de pors, d'anhels, de ganes de fer coses, d'aprendre i d'ensenyar, de mostrar el millor d'aquest món als nostres petits/es... La maternitat deu ser una de les forces que mouen l'univers, n'estic ben segura! La maternitat també es una força unificadora de gènere : ens acosta les unes a les altres i fa que admirem i entenguem (per fi) les nostres mares.

Personalment, com a marona, trobo que hi ha una cosa que m'exhaspera més que cap altra : em falta temps! Em falten hores al dia per fer tot allò que m'agradaria. M'agradaria poder estar les 24 h pel petit i jugar-hi, fer pa cada dia, fer els regals de nadal a mà (crec que fer els regals, sempre coses útils si pot ser, es una manera de demostrar a la gent com l'aprecies), confeccionar roba pel meu fill, anar a caminar, fer la compra, dedicar-me temps, etc. Tantes coses! ...que se m'ha acudit començar aquest bloc sobre el món maternal en general, sobre allò que vaig fent i allò que m'agradaria fer, sobre llocs on vaig i on m'agradaria anar, sobre la salut i tot allò que vaig aprenent, alguns consells i petits trucs que pugui compartir i que potser a algú li faràn servei.  Ara em faltarà temps per escriure aquí!! Sort que el meu company i pare del nostre fill es un paràs i fa tot el que pot, fins i tot procurar que tingui mitja horeta per escriure i desafogar-me si em cal!

I, per acabar, m'agradaria tenir més temps per explicar els meus objectius quant a aquest bloc, però no el tinc! Així que benvingudes i benvinguts, els vostres comentaris seràn ben rebuts!