De visita al Santuario Gaia!

Ahir a la tarda vam anar de visita a un lloc ben especial...

Ja feia un parell de setmanes que donava voltes a la idea de veure animals, pensant i buscant per internet algun lloc on poguéssim anar tota la família. Evidentment no voliem visitar res similar a un zoo ni cap lloc on els animals visquéssin empresonats en gàbies ni cap "granja-escola" en què s'ensenya a veure els animals com a objectes al nostre servei. Per internet vaig accedir al bloc de "El Hogar de Luci" i allà vaig trobar informació sobre el Santuario Gaia, on hem anat avui.

Però primer : què es un santuari animal? Un santuari es un lloc dedicat a donar una nova oportunitat als animals víctimes de l'explotació a la que els sotmetem els humans per al nostre benefici (que provenen de granges, circs, zoos, festes mal anomenades "tradicionals", abandonaments, i un llarg etcètera) i que solen morir als escorxadors després d'una misèrrima vida plena d'estrés, por i maltractament,  i permetre'ls viure amb dignititat la seva vida, respectant-los i proporcionant-los respecte, dignitat, un entorn adequat i les cures físiques (les psicològiques són més difícils de curar) que requereixen. 

Vam creure que visitar el Santuari Gaia seria bo per a nosaltres, en primer lloc per reafirmar-nos en el nostre camí vers el veganisme i, en segon lloc, per a que el petit interactués amb els animals. I no ens vam equivocar pas! Per començar hem conegut una parella, l'Ismael i en Coque, els fundadors del santuari, que son unes magnífiques persones, tenen un gran cor i demostren una qualitat humana increíble; el projecte es força recent i hi estàn treballant a jornada completa, els animals amb qui comparteixen l'existència estàn en molt bones mans, se'ls veu feliços i tranquils i estic segura que la majoria ja ha oblidat el seu terrible passat. I el que ells fan, que es excepcional, hauria de ser el més normal del món : mostrar compassió, amor i respecte pels nostres germans animals! 

Ens van oferir una visita llarga pels terrenys del santuari, situat en un emplaçament meravellós al Pirineu gironí, amb un riu a tocar i molt d'espai per a explorar i ens van explicar la història de cada animal. Històries tristes i terrorífiques. Mentre ens preguntavem sobre el perquè d'aquest comportament humà, hem pogut interactuar amb la majoria de companys terrícoles (perquè tots som animals del planeta Terra) que se'ns han acostat encuriosits : bebès i adults, mamífers i aus que es passejaven amb total llibertat amunt i avall menjant, ensumant, jugant, escarbant,...en fi, essent ells mateixos. Ja només d'entrar hi havia una bona manada de gossos que ens han saludat efusivament, cosa que m'encanta! Tots molt carinyosos, però especialment el llebrer i un gos pastor anomenat Halloween, que vaig tenir el plaer d'acariciar i rascar per tot arreu! 

El cigronet, malhauradament, no estava de massa bon humor perquè no havia fet la becaina de rigor i, es clar, estava queixós, tot i que ha tingut les seves bones estones i s'ha fixat en aquells animalons que sol contemplar en els seus llibres. Hi ha un parell de bebès de cabra molt curiosos que de seguida se li han acostat, com si es reconeguessin en ell, com si s'emirallessin en el bebè reconeixent un animal de la seva edat. Son juganeres i precioses, les cabretes! Una d'elles li ha fet un petó a la galta molt tendre..., una passada!

En fi, es un lloc on es pot desconectar del món i respirar pau, on el temps es para i es viu el present. Si sou amants dels animals i no creieu que uns hagin nascut per a ser mascotes i els altres per acabar dins del vostre plat, si teniu nens i els voleu ensenyar l'amor per la natura i el respecte per les criatures del planeta, es el lloc perfecte per anar a passar una bona estona, no ho dubteu! I si, a més, us  animeu i voleu fer-vos socis, apadrinar un animal o fer-vos voluntaris i donar un cop de mà a en Coque i l'Ismael, podeu informar-vos a la pàgina web del Santuario Gaia o posar-vos en contacte amb ells a través del seu grup al facebook https://www.facebook.com/pages/Santuario-Gaia/449817305068811?ref=ts&fref=ts .

No us ho deixeu perdre! Nosaltres hi anirem tornant! Sento no haver fet més fotos, però estàvem tan concentrats i emocionats que no hi vam pensar gaire! 

Fora de lloc

Últimament em sento com si no fos d'aquest planeta. La meva visió de la vida es molt diferent de la de la majoria de gent que m'envolta. Soc una persona molt reflexiva, dóno moltes voltes a les qüestions que em preocupen i, evidentment, amb els anys he anat canviant; l'ésser humà pateix un transtorn de personalitat múltiple perquè, al meu parer, no som la mateixa persona als 5 anys, als 10, als 20 ni als 30, etc. L'experiència ens canvia, amb una mica de sort fa que el nostre enteniment maduri i també la nostra percepció de tot allò que ens envolta. Això es el que m'agrada pensar quan estic sola perquè tinc certa tendència  a pensar que tothom es com jo, que tothom fa els mateixos processos cognitius i té les mateixes preocupacions que jo, que tothom s'informa de les coses que li interessen. Per això cada vegada que tinc contacte amb altres especímens i m'adono que no, que la majoria de la gent sembla viure en la inòpia, que no es dediquen a buscar informació, a fer recerca, que parlen de coses sense coneixement, que són insensibles a certs temes o que estàn extremadament condicionats per la programació mental que ens imposen des de ben petits, em sento com en Patufet, ben petita, esguardant aquest planeta i els humans des de sota la col, com si jo no formés part d'aquesta espècie. No vull semblar prepotent perquè no soc perfecta, sempre n'he sigut molt conscient i, de fet, amb molt esforç he anat aconseguint modificar molts comportaments nocius quan m'he adonat de la seva existència; i aquesta es una feina que mai s'acaba. Soc la primera a fer autocrítica, però cada vegada més, em sento molt lluny de la majoria i del que pensa el ramat, per dir-ho d'alguna manera.

Cada vegada que veig una notícia de guerres, assassinats o el que sigui i me n'adono que hi ha nens i bebès patint i morint per la cobdícia de quatre desalmats se'm cau el cel al cap. Cada vegada que veig una investigació sobre el que estem fent als nostres germans d'altres espècies, els animals que comparteixen el món amb nosaltres, no puc fer res més que plorar i pensar : en quina merda de món he nascut? Més ben dit, quina merda d'humanitat es aquesta? Quin món ens han deixat els nostres avantpassats i quin món estem deixant als nostres fills? Avui dia es molt fàcil queixar-se, exhasperar-se i escandalitzar-se de la nostra situació, però ens han educat de tal manera que el que realment ens costa es actuar per  canviar les coses. El veganisme es un tipus d'activisme que no requereix un gran esforç si no es pot participar en actes, reivindicacions i investigacions. Es un exercici ètic que podem realitzar des de casa. No consumint carn, lactics i ous contribuïm a finalitzar aquesta barbàrie que es produeix als escorxadors on sembla que treballen vertaders psicòpates. Cada persona que es fa vegana i es desconecta d'aquesta indústria es un granet de sorra més que propiciarà un gran canvi en un futur, espero, no molt llunyà.

Em sento fora de lloc perquè des que soc mare la meva mentalitat ha canviat encara més de pressa del que canviava abans. Vull deixar un nou món, una nova societat basada en la igualtat social i econòmica dels humans i pel respecte màxim per la vida i els drets dels nosttres germans d'altres espècies. Fer el camí cap al veganisme ha estat per mi com fer un salt quàntic cap a un futur utòpic que encara ens pot semblar molt llunyà però que podem portar al present si tenim la voluntat de fer-ho. Em sento fora de lloc perquè em costa trobar gent al meu entorn que entengui tot això i ho comparteixi...

Avui penjo un post reflexiu perquè estic molt sensible, no puc veure més patiment, no m'hi cap, a l'ànima. Ni humà ni animal. Hem de reaccionar, hem de fer fora als marcians que ens governen des d'aquells pedestals tant allunyats de la realitat i hem d'alliberar i respectar els animals, els ecosistemes i les xarxes tròfiques sense interferir-hi. 

Us animo a prendre una decisió, a reflexionar i actuar i ser part del canvi de consciència que aquesta humanitat desnaturalitzada necessita urgentment! 

Vers el veganisme

Fa dues setmanes que ja no menjo res de carn. Fa molt temps que dóno voltes al tema, amb disset anys ja vaig passar per una etapa "ovolactivegetariana" que vaig acabar deixant per la pressió de l'entorn. Més tard, amb vint i poc, vaig menjar macrobiòtic una quants mesos. Ara he fet la tria ben conscientment : s'ha acabat, ja no penso cuinar ni menjar més animals. 

Les raons? Moltíssimes. La primera es el patiment animal i l'arbitrarietat del seu consum. Ens escandalitzem que a la Xina consumeixin carn de gos i als E.U.A s'escandalitzen que nosaltres siguem capaços de menjar carn de conill. Què fa lícit treure la llibertat, fer viure en captivitat (generalment en condicions pèssimes que produeixen dolor, ansietat i estrés als animals pels maltractamentts rebuts i les condicions de vida a les que se'ls sotmeten) a unes espècies i a d'altres no? Doncs un criteri arbitrari i il·lògic. I jo he decidit no contribuïr-hi. La segona raó es que per produïr un quilo de carn s'han de desperdiciar molts recursos naturals i, alhora, es contribueix a la contaminació global. Una altra es que la ramaderia intensiva també contribueix a la pobresa i la fam al tercer món; moren nens de gana perquè a occident algú es pugui menjar una hamburguesa. I podriem continuar així fins a l'infinit. Parlant en plata : no penso manipular ni cuinar més cadàvers amb les meves mans. 

A casa tenim diverses opinions sobre el tema. El meu company era molt carnívor, ara ja no tant, però no vol renunciar a menjar carn. Jo no soc un talibà, cadascú que faci el que bonament pugui i vulgui. Però quant al petit de la casa, que té tretze mesos, menja el que jo cuino. Respecte l'alimentació vegetariana i els nens hi ha molts informació. No els ha de mancar cap nutrient, vitamina ni mineral per fer aquest tipus de dieta, es qüestió de saber què s'ha de fer. Si el seu pare li vol cuinar pollastre un dia, no m'hi oposaré, però jo l'educaré en el respecte envers tots els éssers vius del planeta i l'anti-especisme. Ell tindrà tota la informació i podrà triar quin camí recorre. A casa, per exemple, tenim quatre gallines i un gall, les gallines ponen i, de moment, continuo menjant ous i, per descomptat el meu company i el meu fill també. No son gallines engabiades, són gallines que corren pel jardí, mengen pinso ecològic sense antibiòtics i es cacen els seus cucs, cargols i sargantanes, al seu gust. Si estic deixant la llet de vaca; el camí fins al veganisme estricte serà un pèl llarg.

Fa poc em va arribar aquest vídeo, us recomano que el veieu (no surten imatges d'animals als escorxadors ni res per l'estil) :

Podeu triar l'idioma dels subtítols obrint la pestanya CC. Es un gran discurs, remou consciències!

Aniré penjant cosetes com receptes, reflexions, informació i campanyes per defensar els drets dels que no tenen veu. Pròximament... :)