La maternitat torna a les dones éssers polifacètics!
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fills/es. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris fills/es. Mostrar tots els missatges

dimecres, 15 de maig del 2013

Acabar amb la discriminació.

Sembla que la recerca de les diferències entre éssers humans  i entre aquests i la resta d'animals ha estat un esport o un divertiment per a l'Homo sapiens des de l'inici dels seus dies sobre la pell de la Pachamama, ja fos per a disposar d'una classificació acadèmica acurada que en permetés el seu estudi, o per a tenir un motiu per a sotmetre a uns o altres per la força a la voluntat dels ideòlegs principals d'aquests escribes de característiques diferencials, la qüestió es que sembla que sempre ens ha agradat fixar-nos en allò que ens separa els uns dels altres en comptes de centrar-nos en el que ens uneix. 


Mai m'ha agradat la paraula racisme perquè implica que existeixen diferents races dintre de cada espècie i això em sembla incorrecte. No existeix la raça blanca, la raça negra i etc : el color de la pell o la forma del nas no significa que tinguin funcions diferents depenent de l'individu que les exhibeixi. Siguem blancs, negres, grocs i púrpures, tots som humans, tenim els mateixos òrgans, i sentim i pensem per igual. Tampoc es cert que existeixin diferents races de gossos o de gats : tots els gossos son canis familiaris, tant se val si tenen el pèl llarg, curt, el morro xato o punxegut, les potes curtes o llargues. Es comporten com a gossos, tenen els mateixos instints i necessitats i la seva classificació per races es un constructe nostre, de la mateixa manera que nosaltres hem creat la seva diversificació a través de la selecció genètica.

Mai m'ha agradat la hipocresia i, des que he començat a caminar pel veganisme m'he adonat que he estat molt hipòcrita sense saber-ho. I el que més em molesta es que moltes persones ho son, com jo, sense saber-ho. Sempre m'havia considerat una amant dels animals, una defensora dels seus drets, però no m'havia adonat què comportava per als milions d'animals que moren als escorxadors el fet que els utilitzem per a alimentar-nos. Ara que ho sé, veig quina hipocresia més profunda es aquesta d'estimar els animals, sobretot certs animals que ens han ensenyat a percebre com a acompanyants quotidians, mentre ignorem el patiment, tortura i assassinat de molts altres per a menjar-nos un filet o beure un got de llet. 




I, de fet, es un altre "programa" que ens introdueixen al cervell paulatinament a mesura que passem pel procés d'enculturació. T'ensenyen que un gos es un animal de companyia al qual li hem de fer manyagues i que un porc es menjar, un animal que hem d'assassinar per consumir. Un porc només es menjar... Son conceptes que no ens solem qüestionar i que, sincerament, hem de començar a tenir molt en compte. Sobretot per a l'educació dels nostres petitons i petitones. Conec gays que es queixen que estàn discriminats socialment per la seva condició sexual i que no es paren a pensar que ells també exerceixen la violència discriminatòria envers els altres quan es cruspeixen un bistec : ells estàn discriminant per raó d'espècie, i d'això se'n diu ESPECISME. Conec catòlics que demanen respecte per les seves creences religioses però que treuen foc pels queixals si se'ls parla de paganisme i ateísme, i que es mengen cabrits, xais, vedells, amb l'excusa que Déu va crear aquests animals per a que els humans se n'abastissin. Aquestes persones demostren una profunda ignorància envers el missatge de Jesús i la Bíblia i, sobretot, del fet que la religió es un altre constructe social imposat, que abans de l'existència del cristianisme i del judaïsme la gent retia culte a infinitat d'altres divinitats i que la religió que practiquen la deuen al fet d'haver nascut a cert lloc i en certa època històrica.

A mesura que passen els anys, dècades, segles i eres de la nostra història sembla que avancem molt lentament en la consecució de drets. L'esclavisme ha estat constant dins la nostra espècie, justificat amb una gran diversitat d'arguments i hi ha qui creu que ha estat erradicat, cosa que no es certa : no es esclavisme obligar les dones a prostituïr-se? No es esclavisme treballar subcontractat per una multinacional occidental en condicions de l'inici de la Revolució Industrial? I el treball infantil? Anant un xic més lluny : no som tots esclaus d'un sistema pervers en que ens veiem obligats a treballar per sobreviure? A vendre'ns per enriquir uns quants? S'ha de ser il·lús per creure que amb la seva prohibició legal vam acabar amb aquesta injustícia. I ja posats a esclavitzar algún geni va pensar : perquè no esclavitzem els animals, de passada?. Vull suposar que no va anar així, que amb el Neolític i els assentaments els humans van decidir recollir uns quants animals i empresonar-los, fer-los criar i consumir-los per evitar la feinada de sortir a caçar. Sempre s'exerceix la violència envers els més dèbils, els que no es poden defensar ni poden alçar la veu per queixar-se : nens, dones, pobres, animals. 



La pregunta es : fins quan? Quan prendrem la decisió d'acabar amb tot això d'una vegada? La resposta es molt complexa i el problema es el tipus de societat en què ens hem deixat imbuïr. Aquesta societat fomenta l'egoïsme, l'individualisme, el "salva't tu primer" i el "preocupa't de tu mateix". Pensant d'aquesta manera es inevitable que aparegui la corrupció, l'estafa i la manca d'empatía que observem al nostre voltant com a constant. Per canviar tot això hem de canviar la nostra mirada envers nosaltres mateixos, hem de canviar la societat, el model econòmic i l'educació dels nostres fills/es. Sembla fàcil de dir i no tant de realitzar, però voler es poder. Ja ens hem trobat amb un Sistema desastrós que ens aliena, fem el possible per canviar-lo mentre eduquem els petits en una nova escala de valors. Això últim es molt difícil perquè comporta repensar-nos, observar-nos a nosaltres mateixos i a la manera com ens van educar per identificar allò que hem de modificar. Hem de ser conseqüents amb el que diem que volem, i això es molt difícil tal i com ens van programar... No li puc dir al meu fill que ha de llegir llibres si veu que jo no n'agafo mai cap,  que ha de compartir si jo no ho faig, no li puc dir que ha d'estimar els animals mentre li planto un filet de pollastre mort al davant. No els podem educar en la contradicció constant.

Potser fent això, fent una gran introspecció personal i canviant-nos primer a nosaltres mateixos serem capaços d'educar els nostres fills fent que amb ells s'acabi la discriminació de tot tipus, ensenyant-los els punts en comú entre humans i entre les persones i els animals, educant-los perquè entenguin que la vertadera llibertat no entén d'imposicions, que l'adquisició de drets no obliga a ningú a fer res que no vulgui..., i potser d'aquesta manera creem una nova civilització per al futur. Somiar es gratis, no? I els somnis poden transformar-se en la realitat : endavant, doncs!





diumenge, 28 d’abril del 2013

Anti-escola, sistema educatiu i opcions reals d'educació i escolarització (1)

El meu fill tot just té 14 mesos i el tema de l'escola, sabent que no trepitjarà una llar d'infants mentre poguem evitar-ho (i només perquè creiem que està molt millor amb els seus pares que en una guarderia), ens queda un xic lluny. Tot i això, des que va arribar a les nostres vides hi penso molt en l'escola.


Estri similar a les pissarres de cera que utilitzaven els alumnes romans.


El títol del post comença per la paraula anti-escola. De fet no estic en contra de les escoles. Del que estic en contra es del tipus d'escola tal i com me la vaig trobar jo i que, pel que sembla, es molt similar a la que s'ha de trobar el meu fill. No em sorprèn gens, com si se sorprenen alguns, dels alts nivells de fracàs escolar dels que "fruïm" a casa nostra. Aviam, anem a pams : l'educació ha estat, fonamentalment, un tema de família durant tota la història de la nostra espècie. De la família i del grup o tribu, com preferiu anomenar-ho. La necessitat de deixar els fills a càrrec de terceres persones va esdevenir quelcom imposat per aquest desastrós sistema, majoritàriament, a arrel de la Revolució Industrial : les mares i pares es veien obligats a vendre la seva força de treball a terceres persones durant moltes hores al dia a canvi d'un sou misèrrim i, evidentment, els nens i nenes s'havien de quedar a càrrec d'algú. Es a dir, tot i que hi ha precedents d'escoles des de l'antiguitat clàssica, no va esdevenir una necessitat fins a l'època contemporània. El sistema educatiu es va articular seguint paradigmes rígids del moment : els nens havien d'escoltar i callar, escoltar allò que el professor els explicava des d'una taula entarimada que pudia a complexe de superioritat i a por. Por, si, perquè als nens i nenes els han pegat a escola per a fer-los entrar al redil fins no fa gaires anys. A l'escola "d'hermanos" on jo anava encara vaig rebre alguns cops o intimidacions de l'estil de colpejar el pupitre bestialment amb un regle de fusta d'un metre. I tot i que la pedagogia ha anat transformant certs aspectes, molts continuen intactes des dels primers models.


Estri de tortura i adoctrinament, segons el meu parer.

No em vull estendre amb l'història de l'escola, per resumir diré que per a mi era una tortura física i psicològica haver d'estar sis hores al dia asseguda en un pupitre incòmode, havent d'escoltar els rotllos patateros del professor de torn, veient-me forçada a estudiar matèries per les que no sentia cap tips d'interès ni curiositat (només per maduresa : no m'interessaven EN AQUELL MOMENT, ja que m'han acabat interessant a mesura que m'he anat fent gran), havent de reprimir el meu estat d'ànim, sentiments i humor (perquè no es pot riure o plorar a classe? Perquè no hi ha cap tipus de comprensió o educació emocional?), essent adoctrinada per ser una peça preparada per encaixar en el Sistema, forçada a passar exàmens i proves generalistes que no tenien en compte la idiosincràcia de cada individualitat..., i no parlem del tema de la individualitat perquè, en una escola, el que es busca es uniformitzar. No n'hi ha prou amb la pressió del grup de companys que t'acaba fer desitjar ser "normal", ser "igual" que els demés i no destacar (perquè si algú s'atrevia a destacar era el blanc de les burles de la resta del ramat), els professors també contribueixen a esclafar la nostra expressió de qui som com a individus, la nostra creativitat,... A veure, no sóc anti-escola, sóc anti-sistema educatiu actual. No el vull per al meu fill ni per als de les demés mares i pares. No sé quanta gent reflexiona sobre el tema, sé que cada vegada som més i penso que es possible que aconseguim canviar l'educació pública algún dia... 


Fes veure que t'interessa si no vols rebre...


Per favor, si els dies que recordo amb més alegria son les comptades ocasions en què sortíem a fora a fer classe! Que trist! Una classe de religió amb" l'hermano" Higinio, que era dels que més detestava, que ens va portar a llegir el Nou Testament (no sóc catòlica, l'escola sí que ho es) al camp d'oliveres que hi havia al costat de l'escola! Llegint la bíblia penjats d'oliveres! O aquell crèdit optatiu d'exploració de la natura que es deia, crec, "Treball de Camp" que ens permetia sortir i investigar corrent pels camps i el bosc, recorrent el Montgrí, amb una llibreta a la mà... Aquestes comptades vegades d'excepció educativa m'han quedat gravades a foc al cervell..., perquè serà? 

I vull puntualitzar que també em vaig trobar bons professors/es a l'escola. Pocs, però dels que es podia aprendre quelcom. No tot pot ésser negatiu, evidentment!

Veient com estàn les coses i fent recerca m'he trobat amb unes quantes opcions educatives que no em desagraden, que semblen respectar el ritme i el desenvolupament de cada nen com a individu i que, fins i tot, requereixen d'una participació activa de la família dels petits dins l'àmbit escolar. En parlaré en la segona part d'aquest post. Són, a trets generals :

-Homeschooling o educació a casa.
-Escoles d'educació lliure.
-Escoles d'educació activa.
.Mètodes pedagògics : waldorf, montessori, pickler.

Pròximament...

dilluns, 3 de desembre del 2012

Celebrar el Nadal fora del cristianisme

Solstici d'hivern. No us recorda l'estel que guia els reis mags?

Ja s'acosten les festes de Nadal, i pels que no som creients, més ben dit, pels que no som catòlics però tenim les nostres creences, ètica i moral, se'ns plantegen dubtes. Com ho hem d'enfocar? Què celebrarem?

Molta gent desconeix que el Nadal prové de les festes paganes que se celebraven abans de l'auge del cristianisme, i que aquest va aglutinar i reelaborar aquestes festes de celebració del solstici en un intent per assimilar tanta població pagana com fos possible dins la nova religió, per fer-ho més atractiu (com dient : veieu? Si el que nosaltres proposem es el mateix que ja celebràveu, només li hem canviat el nom!). Però de quines festes estem parlant? Cada cultura tenia la seva pròpia, però totes se centraven en celebrar que el dia començava a allargar-se de nou. Faig un breu repàs :

Roma :
Els romans celebraven dues festes al desembre, les Saturnalia i Sol Invictus. Saturnalia eren les festes dedicades al déu Saturn, la celebració començava el 17 de desembre i acabava el 23. Hi havien ritus públics i privats, entre els últims alguns que ens son familiars, com per exemple fer regals i vacances escolars, o l'intercanvi de papers entre els amos i els esclaus.
Sol Invictus era la celebració del dia del solstici, el dia del Sol Invencible (anomenat així perquè marcava el seu renaixement, el moment en el que la llum del dia comença a allargar-se i començava a recuperar les forces una altra vegada per a culminar en el seu auge estival).

Celtes/víkings (Escandinàvia) :
Roda anual wiccana
Yule era la celebració del renaixement del déu solar, un festival en què s'equiparava el solstici d'hivern amb les altres celebracions del nord d'Europa (germànics, teutònic, islandesos). Avui dia el celebren també els neopagans i els wiccans amb festes en que s'intercanvien regals i s'hi fan banquets.

País Basc :
Olentzero , el mite parla d'un carboner que baixava de les muntanyes el dia del solstici per portar regals a la gent d'Euskal Herria.

Catalunya/Aragó/Occitània : 
El Tió es un tronc que cobra vida i "caga" regals el dia del solstici, en la més autèntica tradició escatològica. D'orígen mal conegut, es relaciona amb el solstici i la fertilitat i el món natural i, segurament prové de les celebracions paganes en què se salvaguardava un tronc de la foguera o la llar de foc encesa la nit del solstici i que servia per encendre la foguera de l'any següent, assegurant la continuïtat de la llum el dia en què la nit es més llarga. El tió que cremava a la xemeneia ja feia regals : regalava llum, escalfor,... Es tracta d'un tronc amb remembrances del corn de l'abundància grecoromà.

Ara universal :
El Pare Noel. Originàriament Sant Nicolau, d'orígen turc, un sant que tenia estreta relació amb els nens i que s'identifica amb ells a través de diversos mites, per exemple un en el que cura de les ferides mortals uns nens que van ser apunyalats o un altre en què va regalar una bossa d'or a cadascuna de les filles sense dot per a casar-se d'un home pobre. D'aquí prové la tradició de què "porta regals" als petits. Es va convertir el Pare Noel el s.XIX quan en un poema de Clark  Moore es menciona a un follet anomenat Santa Claus que porta regals als nens.A partir d'aquí comença la seva transformació fins a arribar al personatge que comeixem avui dia.

Com es evident, hi ha un munt més de tradicions, mayes, sumeris, egipcis, hindús,...totes les cultures i civilitzacions del món han celebrat i reverenciat el solstici d'hivern. El problema actual es que hem perdut de vista què estem celebrant. Els cristians desconeixen que el naixement de Crist simbolitza el renaixement del Sol en el decurs del seu viatge anual. La majoria no sap qui era Sant Nicolau. Ni perquè se sol col·locar una estrella (un sol) a la punta de l'arbre de Nadal. Tot s'ha desvirtuat per culpa del materialisme i la pressió consumista. Els regals que es feien antigament, es feien a mà o consistien en "regalar" coses que formaven part de les virtuts de cadascú (una abraçada, una estona junts, etc).

L'Arbre de Nadal coronat pel Sol.
Què podem fer tots aquells aliens al cristianisme? Podem adscriure'ns a una de les antigues tradicions, si volem. O podem crear la nostra pròpia tradició familiar, sense perdre de vista què estem celebrant : que el dia s'anirà allargant, l'hivern donarà pas a la primavera i la naturalesa tornarà a néixer i a donar fruits.

Qualsevol de les dues opcions es tan vàlida com la de fer el pessebre (tradició que no tenim perquè abandonar) com la de celebrar les saturnàlia amb la nostra família. Als petits se'ls pot anar explicant a poc a poc el món tan ric i divers en cultures en què viuen i quina es la nostra tradició i, evidentment, que cap es millor que una altra i que totes volen celebrar el mateix.

Actualitzo per afegir que quan es parla de paganisme molta gent ho associa, erròniament, a satanisme : res més allunyat de la veritat. Paganisme es una paraula que prové del llatí PAGANUS, el significat del qual es "habitant del pagus"; un habitant del pagus era un camperol, un pagès, així que el paganisme no es res més que la religió que practicaven els habitants del camp, que estaven molt en contacte amb la natura i amb els seus ritmes. Ells celebraven solsticis i equinoccis. 


Tot això m'ha fet venir ganes de fer algun tipus de decoració nadalenca pagana. Ho penjaré quan ho faci!

dimecres, 28 de novembre del 2012

Mare, mareta, marona!

Ai, mare mareta, marona! es una exclamació que em surt sovint dels llavis, quan el petitó fa alguna cosa nova, o es queixa d'impaciència i he de deixar de fer el que estava fent i anar corrent a atendre'l,... i es que sóc una mare que s'ha estrenat fa poc. Soc una mare novella. Porto la L enganxada al clatell i no sé quan me la podré treure!

La maternitat ens transforma i té un curiós efecte en l'espai-temps que percep una dona : un cop el petitonet/a neix, tot allò que érem i fèiem abans de veure-li la carona sembla que estigui a milers d'anys llum de distància. Soc perfectament conscient que fa uns pocs mesos la meva vida tenia un altre ritme, tenia altres prioritats, però, un cop ets mare, el món al teu voltant es transforma tan de pressa i de forma tan radical, que recordes amb incredulitat (i enyorança a vegades) la teva vida anterior. Les mares novelles estem farcides d'amor, de dubtes, de sorpresa, de pors, d'anhels, de ganes de fer coses, d'aprendre i d'ensenyar, de mostrar el millor d'aquest món als nostres petits/es... La maternitat deu ser una de les forces que mouen l'univers, n'estic ben segura! La maternitat també es una força unificadora de gènere : ens acosta les unes a les altres i fa que admirem i entenguem (per fi) les nostres mares.

Personalment, com a marona, trobo que hi ha una cosa que m'exhaspera més que cap altra : em falta temps! Em falten hores al dia per fer tot allò que m'agradaria. M'agradaria poder estar les 24 h pel petit i jugar-hi, fer pa cada dia, fer els regals de nadal a mà (crec que fer els regals, sempre coses útils si pot ser, es una manera de demostrar a la gent com l'aprecies), confeccionar roba pel meu fill, anar a caminar, fer la compra, dedicar-me temps, etc. Tantes coses! ...que se m'ha acudit començar aquest bloc sobre el món maternal en general, sobre allò que vaig fent i allò que m'agradaria fer, sobre llocs on vaig i on m'agradaria anar, sobre la salut i tot allò que vaig aprenent, alguns consells i petits trucs que pugui compartir i que potser a algú li faràn servei.  Ara em faltarà temps per escriure aquí!! Sort que el meu company i pare del nostre fill es un paràs i fa tot el que pot, fins i tot procurar que tingui mitja horeta per escriure i desafogar-me si em cal!

I, per acabar, m'agradaria tenir més temps per explicar els meus objectius quant a aquest bloc, però no el tinc! Així que benvingudes i benvinguts, els vostres comentaris seràn ben rebuts!