Salsa camperola

M'he inventat una salseta de verdures per acompanyar amb arròs o pasta que ha quedat molt bé, aquí la penjo :

Just abans d'afegir-hi la salsa de tomata!

INGREDIENTS:
- 1 manat d'espàrrecs verds.
- 1 ceba gran
- 1 carbassó gran
- 1 polsim de farigola
- mig got de vi blanc
- sal
- oli d'oliva
- salsa de tomata (casolana millor)


PREPARACIÓ:
- Tallem les verdures a daus petits, de mig centímetre de gruix.

- Posem un raig d'oli en una paells i hi fregim les verdures. Jo hi poso una tapa per ajudar a coure bé els espàrrecs.

- Quan ja ho tenim daurades hi afegim la sal i el vi blanc i deixem que redueixi.

- Quan veiem que el vi ja ha reduït, hi posem la salsa de tomata i ho deixem fer xup-xup uns deu minuts a foc baix. I ja tenim la salsa camperola llesta per servir amb pasta o arròs al vostre gust!

Bon profit! 

Acabar amb la discriminació.

Sembla que la recerca de les diferències entre éssers humans  i entre aquests i la resta d'animals ha estat un esport o un divertiment per a l'Homo sapiens des de l'inici dels seus dies sobre la pell de la Pachamama, ja fos per a disposar d'una classificació acadèmica acurada que en permetés el seu estudi, o per a tenir un motiu per a sotmetre a uns o altres per la força a la voluntat dels ideòlegs principals d'aquests escribes de característiques diferencials, la qüestió es que sembla que sempre ens ha agradat fixar-nos en allò que ens separa els uns dels altres en comptes de centrar-nos en el que ens uneix. 

Mai m'ha agradat la paraula racisme perquè implica que existeixen diferents races dintre de cada espècie i això em sembla incorrecte. No existeix la raça blanca, la raça negra i etc : el color de la pell o la forma del nas no significa que tinguin funcions diferents depenent de l'individu que les exhibeixi. Siguem blancs, negres, grocs i púrpures, tots som humans, tenim els mateixos òrgans, i sentim i pensem per igual. Tampoc es cert que existeixin diferents races de gossos o de gats : tots els gossos son canis familiaris, tant se val si tenen el pèl llarg, curt, el morro xato o punxegut, les potes curtes o llargues. Es comporten com a gossos, tenen els mateixos instints i necessitats i la seva classificació per races es un constructe nostre, de la mateixa manera que nosaltres hem creat la seva diversificació a través de la selecció genètica.

Mai m'ha agradat la hipocresia i, des que he començat a caminar pel veganisme m'he adonat que he estat molt hipòcrita sense saber-ho. I el que més em molesta es que moltes persones ho son, com jo, sense saber-ho. Sempre m'havia considerat una amant dels animals, una defensora dels seus drets, però no m'havia adonat què comportava per als milions d'animals que moren als escorxadors el fet que els utilitzem per a alimentar-nos. Ara que ho sé, veig quina hipocresia més profunda es aquesta d'estimar els animals, sobretot certs animals que ens han ensenyat a percebre com a acompanyants quotidians, mentre ignorem el patiment, tortura i assassinat de molts altres per a menjar-nos un filet o beure un got de llet. 

I, de fet, es un altre "programa" que ens introdueixen al cervell paulatinament a mesura que passem pel procés d'enculturació. T'ensenyen que un gos es un animal de companyia al qual li hem de fer manyagues i que un porc es menjar, un animal que hem d'assassinar per consumir. Un porc només es menjar... Son conceptes que no ens solem qüestionar i que, sincerament, hem de començar a tenir molt en compte. Sobretot per a l'educació dels nostres petitons i petitones. Conec gays que es queixen que estàn discriminats socialment per la seva condició sexual i que no es paren a pensar que ells també exerceixen la violència discriminatòria envers els altres quan es cruspeixen un bistec : ells estàn discriminant per raó d'espècie, i d'això se'n diu ESPECISME. Conec catòlics que demanen respecte per les seves creences religioses però que treuen foc pels queixals si se'ls parla de paganisme i ateísme, i que es mengen cabrits, xais, vedells, amb l'excusa que Déu va crear aquests animals per a que els humans se n'abastissin. Aquestes persones demostren una profunda ignorància envers el missatge de Jesús i la Bíblia i, sobretot, del fet que la religió es un altre constructe social imposat, que abans de l'existència del cristianisme i del judaïsme la gent retia culte a infinitat d'altres divinitats i que la religió que practiquen la deuen al fet d'haver nascut a cert lloc i en certa època històrica.

A mesura que passen els anys, dècades, segles i eres de la nostra història sembla que avancem molt lentament en la consecució de drets. L'esclavisme ha estat constant dins la nostra espècie, justificat amb una gran diversitat d'arguments i hi ha qui creu que ha estat erradicat, cosa que no es certa : no es esclavisme obligar les dones a prostituïr-se? No es esclavisme treballar subcontractat per una multinacional occidental en condicions de l'inici de la Revolució Industrial? I el treball infantil? Anant un xic més lluny : no som tots esclaus d'un sistema pervers en que ens veiem obligats a treballar per sobreviure? A vendre'ns per enriquir uns quants? S'ha de ser il·lús per creure que amb la seva prohibició legal vam acabar amb aquesta injustícia. I ja posats a esclavitzar algún geni va pensar : perquè no esclavitzem els animals, de passada?. Vull suposar que no va anar així, que amb el Neolític i els assentaments els humans van decidir recollir uns quants animals i empresonar-los, fer-los criar i consumir-los per evitar la feinada de sortir a caçar. Sempre s'exerceix la violència envers els més dèbils, els que no es poden defensar ni poden alçar la veu per queixar-se : nens, dones, pobres, animals. 

La pregunta es : fins quan? Quan prendrem la decisió d'acabar amb tot això d'una vegada? La resposta es molt complexa i el problema es el tipus de societat en què ens hem deixat imbuïr. Aquesta societat fomenta l'egoïsme, l'individualisme, el "salva't tu primer" i el "preocupa't de tu mateix". Pensant d'aquesta manera es inevitable que aparegui la corrupció, l'estafa i la manca d'empatía que observem al nostre voltant com a constant. Per canviar tot això hem de canviar la nostra mirada envers nosaltres mateixos, hem de canviar la societat, el model econòmic i l'educació dels nostres fills/es. Sembla fàcil de dir i no tant de realitzar, però voler es poder. Ja ens hem trobat amb un Sistema desastrós que ens aliena, fem el possible per canviar-lo mentre eduquem els petits en una nova escala de valors. Això últim es molt difícil perquè comporta repensar-nos, observar-nos a nosaltres mateixos i a la manera com ens van educar per identificar allò que hem de modificar. Hem de ser conseqüents amb el que diem que volem, i això es molt difícil tal i com ens van programar... No li puc dir al meu fill que ha de llegir llibres si veu que jo no n'agafo mai cap,  que ha de compartir si jo no ho faig, no li puc dir que ha d'estimar els animals mentre li planto un filet de pollastre mort al davant. No els podem educar en la contradicció constant.

Potser fent això, fent una gran introspecció personal i canviant-nos primer a nosaltres mateixos serem capaços d'educar els nostres fills fent que amb ells s'acabi la discriminació de tot tipus, ensenyant-los els punts en comú entre humans i entre les persones i els animals, educant-los perquè entenguin que la vertadera llibertat no entén d'imposicions, que l'adquisició de drets no obliga a ningú a fer res que no vulgui..., i potser d'aquesta manera creem una nova civilització per al futur. Somiar es gratis, no? I els somnis poden transformar-se en la realitat : endavant, doncs!

De visita al Santuario Gaia!

Ahir a la tarda vam anar de visita a un lloc ben especial...

Ja feia un parell de setmanes que donava voltes a la idea de veure animals, pensant i buscant per internet algun lloc on poguéssim anar tota la família. Evidentment no voliem visitar res similar a un zoo ni cap lloc on els animals visquéssin empresonats en gàbies ni cap "granja-escola" en què s'ensenya a veure els animals com a objectes al nostre servei. Per internet vaig accedir al bloc de "El Hogar de Luci" i allà vaig trobar informació sobre el Santuario Gaia, on hem anat avui.

Però primer : què es un santuari animal? Un santuari es un lloc dedicat a donar una nova oportunitat als animals víctimes de l'explotació a la que els sotmetem els humans per al nostre benefici (que provenen de granges, circs, zoos, festes mal anomenades "tradicionals", abandonaments, i un llarg etcètera) i que solen morir als escorxadors després d'una misèrrima vida plena d'estrés, por i maltractament,  i permetre'ls viure amb dignititat la seva vida, respectant-los i proporcionant-los respecte, dignitat, un entorn adequat i les cures físiques (les psicològiques són més difícils de curar) que requereixen. 

Vam creure que visitar el Santuari Gaia seria bo per a nosaltres, en primer lloc per reafirmar-nos en el nostre camí vers el veganisme i, en segon lloc, per a que el petit interactués amb els animals. I no ens vam equivocar pas! Per començar hem conegut una parella, l'Ismael i en Coque, els fundadors del santuari, que son unes magnífiques persones, tenen un gran cor i demostren una qualitat humana increíble; el projecte es força recent i hi estàn treballant a jornada completa, els animals amb qui comparteixen l'existència estàn en molt bones mans, se'ls veu feliços i tranquils i estic segura que la majoria ja ha oblidat el seu terrible passat. I el que ells fan, que es excepcional, hauria de ser el més normal del món : mostrar compassió, amor i respecte pels nostres germans animals! 

Ens van oferir una visita llarga pels terrenys del santuari, situat en un emplaçament meravellós al Pirineu gironí, amb un riu a tocar i molt d'espai per a explorar i ens van explicar la història de cada animal. Històries tristes i terrorífiques. Mentre ens preguntavem sobre el perquè d'aquest comportament humà, hem pogut interactuar amb la majoria de companys terrícoles (perquè tots som animals del planeta Terra) que se'ns han acostat encuriosits : bebès i adults, mamífers i aus que es passejaven amb total llibertat amunt i avall menjant, ensumant, jugant, escarbant,...en fi, essent ells mateixos. Ja només d'entrar hi havia una bona manada de gossos que ens han saludat efusivament, cosa que m'encanta! Tots molt carinyosos, però especialment el llebrer i un gos pastor anomenat Halloween, que vaig tenir el plaer d'acariciar i rascar per tot arreu! 

El cigronet, malhauradament, no estava de massa bon humor perquè no havia fet la becaina de rigor i, es clar, estava queixós, tot i que ha tingut les seves bones estones i s'ha fixat en aquells animalons que sol contemplar en els seus llibres. Hi ha un parell de bebès de cabra molt curiosos que de seguida se li han acostat, com si es reconeguessin en ell, com si s'emirallessin en el bebè reconeixent un animal de la seva edat. Son juganeres i precioses, les cabretes! Una d'elles li ha fet un petó a la galta molt tendre..., una passada!

En fi, es un lloc on es pot desconectar del món i respirar pau, on el temps es para i es viu el present. Si sou amants dels animals i no creieu que uns hagin nascut per a ser mascotes i els altres per acabar dins del vostre plat, si teniu nens i els voleu ensenyar l'amor per la natura i el respecte per les criatures del planeta, es el lloc perfecte per anar a passar una bona estona, no ho dubteu! I si, a més, us  animeu i voleu fer-vos socis, apadrinar un animal o fer-vos voluntaris i donar un cop de mà a en Coque i l'Ismael, podeu informar-vos a la pàgina web del Santuario Gaia o posar-vos en contacte amb ells a través del seu grup al facebook https://www.facebook.com/pages/Santuario-Gaia/449817305068811?ref=ts&fref=ts .

No us ho deixeu perdre! Nosaltres hi anirem tornant! Sento no haver fet més fotos, però estàvem tan concentrats i emocionats que no hi vam pensar gaire! 

Curry de verdures i tofu

Una recepta ràpida i fàcil, sana i amb ingredients només d'orígen vegetal! I plena de nutrients essencials (entre ells, el calci! ). Però comencem :

INGREDIENTS:

- 1 ceba gran o 2 de mitjanetes.
- 1 all.
- 2 pastanagues grosses.
- 2 patates.
- Un grapat de mongeta perona (o rodona, o un carbassó, el que preferiu!)
- 250 g. de tofu.
- 1 llauna de suc de coco.
- 2 cullerades soperes de curry.
- Oli d'oliva.
- Sal.
- Pebre vermell picant (si li voleu donar el toc).

PREPARACIÓ :

- Tallem la ceba fineta i la fregim en una paella amb oli. Quan estigui daurada hi afegim el curry.

- Tallem les verdures (all inclòs) a daus d'un o dos centímetres de gruix (com preferiu). Les afegim a la paells i remenem. Deiem que es coguin una estoneta, vigilant que no es cremin.

- Afegim també el tofu i remenem bé i, en acabat, el suc de coco i mig got d'aigua. Remenem i ho portem a ebullició. Ho deixem fer xup-xup a fot mitjà-lent durant un quart d'hora i llestos!

-Per acompanyar, bullim arròs basmati o el que preferiu! I a menjar! O com diu el cigronet quan vol menjar : Ngcom, ngcom! 

P.S.- El bebè n'ha menjat i li ha agradat. Es la primera vegada que tastava el curry i em sembla que estem criant tot un sibarita! :)

Anti-escola, sistema educatiu i opcions reals d'educació i escolarització (1)

El meu fill tot just té 14 mesos i el tema de l'escola, sabent que no trepitjarà una llar d'infants mentre poguem evitar-ho (i només perquè creiem que està molt millor amb els seus pares que en una guarderia), ens queda un xic lluny. Tot i això, des que va arribar a les nostres vides hi penso molt en l'escola.

Estri similar a les pissarres de cera que utilitzaven els alumnes romans.

El títol del post comença per la paraula anti-escola. De fet no estic en contra de les escoles. Del que estic en contra es del tipus d'escola tal i com me la vaig trobar jo i que, pel que sembla, es molt similar a la que s'ha de trobar el meu fill. No em sorprèn gens, com si se sorprenen alguns, dels alts nivells de fracàs escolar dels que "fruïm" a casa nostra. Aviam, anem a pams : l'educació ha estat, fonamentalment, un tema de família durant tota la història de la nostra espècie. De la família i del grup o tribu, com preferiu anomenar-ho. La necessitat de deixar els fills a càrrec de terceres persones va esdevenir quelcom imposat per aquest desastrós sistema, majoritàriament, a arrel de la Revolució Industrial : les mares i pares es veien obligats a vendre la seva força de treball a terceres persones durant moltes hores al dia a canvi d'un sou misèrrim i, evidentment, els nens i nenes s'havien de quedar a càrrec d'algú. Es a dir, tot i que hi ha precedents d'escoles des de l'antiguitat clàssica, no va esdevenir una necessitat fins a l'època contemporània. El sistema educatiu es va articular seguint paradigmes rígids del moment : els nens havien d'escoltar i callar, escoltar allò que el professor els explicava des d'una taula entarimada que pudia a complexe de superioritat i a por. Por, si, perquè als nens i nenes els han pegat a escola per a fer-los entrar al redil fins no fa gaires anys. A l'escola "d'hermanos" on jo anava encara vaig rebre alguns cops o intimidacions de l'estil de colpejar el pupitre bestialment amb un regle de fusta d'un metre. I tot i que la pedagogia ha anat transformant certs aspectes, molts continuen intactes des dels primers models.

Estri de tortura i adoctrinament, segons el meu parer.

No em vull estendre amb l'història de l'escola, per resumir diré que per a mi era una tortura física i psicològica haver d'estar sis hores al dia asseguda en un pupitre incòmode, havent d'escoltar els rotllos patateros del professor de torn, veient-me forçada a estudiar matèries per les que no sentia cap tips d'interès ni curiositat (només per maduresa : no m'interessaven EN AQUELL MOMENT, ja que m'han acabat interessant a mesura que m'he anat fent gran), havent de reprimir el meu estat d'ànim, sentiments i humor (perquè no es pot riure o plorar a classe? Perquè no hi ha cap tipus de comprensió o educació emocional?), essent adoctrinada per ser una peça preparada per encaixar en el Sistema, forçada a passar exàmens i proves generalistes que no tenien en compte la idiosincràcia de cada individualitat..., i no parlem del tema de la individualitat perquè, en una escola, el que es busca es uniformitzar. No n'hi ha prou amb la pressió del grup de companys que t'acaba fer desitjar ser "normal", ser "igual" que els demés i no destacar (perquè si algú s'atrevia a destacar era el blanc de les burles de la resta del ramat), els professors també contribueixen a esclafar la nostra expressió de qui som com a individus, la nostra creativitat,... A veure, no sóc anti-escola, sóc anti-sistema educatiu actual. No el vull per al meu fill ni per als de les demés mares i pares. No sé quanta gent reflexiona sobre el tema, sé que cada vegada som més i penso que es possible que aconseguim canviar l'educació pública algún dia... 

Fes veure que t'interessa si no vols rebre...

Per favor, si els dies que recordo amb més alegria son les comptades ocasions en què sortíem a fora a fer classe! Que trist! Una classe de religió amb" l'hermano" Higinio, que era dels que més detestava, que ens va portar a llegir el Nou Testament (no sóc catòlica, l'escola sí que ho es) al camp d'oliveres que hi havia al costat de l'escola! Llegint la bíblia penjats d'oliveres! O aquell crèdit optatiu d'exploració de la natura que es deia, crec, "Treball de Camp" que ens permetia sortir i investigar corrent pels camps i el bosc, recorrent el Montgrí, amb una llibreta a la mà... Aquestes comptades vegades d'excepció educativa m'han quedat gravades a foc al cervell..., perquè serà? 

I vull puntualitzar que també em vaig trobar bons professors/es a l'escola. Pocs, però dels que es podia aprendre quelcom. No tot pot ésser negatiu, evidentment!

Veient com estàn les coses i fent recerca m'he trobat amb unes quantes opcions educatives que no em desagraden, que semblen respectar el ritme i el desenvolupament de cada nen com a individu i que, fins i tot, requereixen d'una participació activa de la família dels petits dins l'àmbit escolar. En parlaré en la segona part d'aquest post. Són, a trets generals :

-Homeschooling o educació a casa.

-Escoles d'educació lliure.

-Escoles d'educació activa.

.Mètodes pedagògics : waldorf, montessori, pickler.

Pròximament...

Macarrons integrals amb bolonyesa vegana (Veganyesa)

Avui m'he animat a transformar el ragú de bolonyesa que sempre havíem fet a casa amb carn de vedella en una salsa vegana al 100%! Com? Simplement he canviat la carn, el cadàver d'un pobre bebè de vaca (i espero no ofendre ningú, però cada vegada que veig carn no puc evitar pensar-ho), per soja texturitzada! I ha quedat genial!

La recepta :


INGREDIENTS (6-8 persones) :

- 200g de soja texturitzada fina
- 4 o 5 pastanagues
- 2 o 3 fulles d'api
- 2 cebes mitjanes
- Farigola
- 2 fulles de llorer
- Vi negre
- Salsa de tomata (casolana millor)
- Macarrons integrals

PREPARACIÓ :

Tallem les verdures a trossos grossos i les posem a la picadora; fa falta que no quedin trossos massa grossos però que tampoc quedi com una pasta, ha de quedar picat petit.

En una paella posem un raig d'oli i, quan sigui calent, afegim les verdures picades i les fregim a foc mitjà fins que quedin cuites. 

Mentre es fregeixen, fem bullir aigua per rehidratar la soja texturitzada. Al paquet hi posa que fa falta el doble de volum que la soja (es a dir, si teniu 200 g de soja heu de bullir 400g d'aigua), però jo n'hi poso una mica més perquè quedi ben hidratada. L'excés d'aigua, si n'hi ha, el traurem colant la soja amb cura.

Afegim la soja rehidratada a la paella amb les verdures i ho remenem. Podem afegir la farigola i el llorer. Anem remenant perquè la soja agafi el gust de les hortalisses. 

Afegim dos o tres gots de vi negre (depenent si us agrada notar-ne el gust o no) i esperem a que es redueixi la salsa. Quan ja s'hagi evaporat quasi tot el líquid, es hora de posar-hi la salsa de tomata al gust. Jo també hi afeigeixo un got d'aigua i deixo que tot faci xup-xup i que la salsa es vagi reduïnt fins que queda amb la textura que m'agrada.

I ja està! Només ens falta coure la pasta integral seguint les onstruccions ja que sol tardar més en quedar cuita que la pasta normal i ja tenim el nostre pat de pasta a la veganyesa que contribueix a salvar vides! I queda molt bona, creieu-me i proveu de fer-la! 

Bon profit!

Panell de joc per a bebès

Una altra manualitat per a regalar als petitonets. Al cigru li estic fent un panell de joc que serveix tant per tenir-lo entretingut com per ajudar-lo a desenvolupar la psicomotricitat fina. Es fa de feltre i porta : una cremallera, un cordill per lligar i fer llaços, un botó que pot cordar i descordar, una tanca de velcro, i un botó d'snap. L'he fet seguint el model d'un llibre de manualitats que el meu home ens va regalar al cigru i a mi (perquè hi ha de tot, des de coses que li podem fer als petits fins a coses per a fer plegats).

Fan falta dos retalls de feltre de 40 x 30 cm, aproximadament, dels colors que volgueu. I retalls de colors variats pels "jocs" (dos triangles grans i un de petit). Una cremallera, un cordill, un snap, un botó gran, un tall de velcro.

Comencem cosint dues tires de feltre als laterals de la cremallera i, segidament, cosint la cremallera per la part del feltre a la base. Jo he continuat cosint el primer triangle vermell on anirà cosint el botó i tot seguit, cosint el cordill.

A continuació cosim l'anvers del velcro al 2n triangle i el triangle a la base de feltre. La disposició de cada peça la decidiu vosaltres. I cosim el botó gros a l'altre triangle vermell.

Jo hi he afegit un 3r triangle amb un snap a l'extrem superior dret. A les següents fotos podeu veure el panell acabat. Quan tingueu tots els entreteniments cosiits al feltre davanter, heu d'ajuntar les dues cares dels feltres i cosir-les per tres dels costats, deixant-ne un de lliure per poder-lo farcir amb un rectangle d'escuma. Jo vaig reciclar un coixí vell i en vaig fer servir l'escuma, però també podeu utilitzar buata gruixuda, si voleu. El resultat :

El panell. Surt la imatge invertida, no ho puc solucionar!

Fora de lloc

Últimament em sento com si no fos d'aquest planeta. La meva visió de la vida es molt diferent de la de la majoria de gent que m'envolta. Soc una persona molt reflexiva, dóno moltes voltes a les qüestions que em preocupen i, evidentment, amb els anys he anat canviant; l'ésser humà pateix un transtorn de personalitat múltiple perquè, al meu parer, no som la mateixa persona als 5 anys, als 10, als 20 ni als 30, etc. L'experiència ens canvia, amb una mica de sort fa que el nostre enteniment maduri i també la nostra percepció de tot allò que ens envolta. Això es el que m'agrada pensar quan estic sola perquè tinc certa tendència  a pensar que tothom es com jo, que tothom fa els mateixos processos cognitius i té les mateixes preocupacions que jo, que tothom s'informa de les coses que li interessen. Per això cada vegada que tinc contacte amb altres especímens i m'adono que no, que la majoria de la gent sembla viure en la inòpia, que no es dediquen a buscar informació, a fer recerca, que parlen de coses sense coneixement, que són insensibles a certs temes o que estàn extremadament condicionats per la programació mental que ens imposen des de ben petits, em sento com en Patufet, ben petita, esguardant aquest planeta i els humans des de sota la col, com si jo no formés part d'aquesta espècie. No vull semblar prepotent perquè no soc perfecta, sempre n'he sigut molt conscient i, de fet, amb molt esforç he anat aconseguint modificar molts comportaments nocius quan m'he adonat de la seva existència; i aquesta es una feina que mai s'acaba. Soc la primera a fer autocrítica, però cada vegada més, em sento molt lluny de la majoria i del que pensa el ramat, per dir-ho d'alguna manera.

Cada vegada que veig una notícia de guerres, assassinats o el que sigui i me n'adono que hi ha nens i bebès patint i morint per la cobdícia de quatre desalmats se'm cau el cel al cap. Cada vegada que veig una investigació sobre el que estem fent als nostres germans d'altres espècies, els animals que comparteixen el món amb nosaltres, no puc fer res més que plorar i pensar : en quina merda de món he nascut? Més ben dit, quina merda d'humanitat es aquesta? Quin món ens han deixat els nostres avantpassats i quin món estem deixant als nostres fills? Avui dia es molt fàcil queixar-se, exhasperar-se i escandalitzar-se de la nostra situació, però ens han educat de tal manera que el que realment ens costa es actuar per  canviar les coses. El veganisme es un tipus d'activisme que no requereix un gran esforç si no es pot participar en actes, reivindicacions i investigacions. Es un exercici ètic que podem realitzar des de casa. No consumint carn, lactics i ous contribuïm a finalitzar aquesta barbàrie que es produeix als escorxadors on sembla que treballen vertaders psicòpates. Cada persona que es fa vegana i es desconecta d'aquesta indústria es un granet de sorra més que propiciarà un gran canvi en un futur, espero, no molt llunyà.

Em sento fora de lloc perquè des que soc mare la meva mentalitat ha canviat encara més de pressa del que canviava abans. Vull deixar un nou món, una nova societat basada en la igualtat social i econòmica dels humans i pel respecte màxim per la vida i els drets dels nosttres germans d'altres espècies. Fer el camí cap al veganisme ha estat per mi com fer un salt quàntic cap a un futur utòpic que encara ens pot semblar molt llunyà però que podem portar al present si tenim la voluntat de fer-ho. Em sento fora de lloc perquè em costa trobar gent al meu entorn que entengui tot això i ho comparteixi...

Avui penjo un post reflexiu perquè estic molt sensible, no puc veure més patiment, no m'hi cap, a l'ànima. Ni humà ni animal. Hem de reaccionar, hem de fer fora als marcians que ens governen des d'aquells pedestals tant allunyats de la realitat i hem d'alliberar i respectar els animals, els ecosistemes i les xarxes tròfiques sense interferir-hi. 

Us animo a prendre una decisió, a reflexionar i actuar i ser part del canvi de consciència que aquesta humanitat desnaturalitzada necessita urgentment! 

Lactància materna prolongada

El cigronet ja fa tretze mesos que mama, que "fa teta" com diem a casa. I continuarem fins que un dels dos se'n cansi, tot i les preguntes i comentaris de gent de la família (que no solen ser malicioses) i del carrer, que surten de l'orella de la mateixa manera que hi entren. Quan em pregunten : encara li dones el pit? o : fins quan penses donar-li el pit?, tinc per costum respondre "fins que ell decideixi deixar-ho", però potser un dia d'aquests se m'acaba la paciència i engego algú a pastar fang... 

Ahir vaig començar a buscar informació sobre lactància materna prolongada, només per comprovar que continua havent-hi un gran tabú en la nostra societat i que ni tan sols els professionals de la salut es posen d'acord en establir a partir de quin mes es considera prolongada. No m'estranya que, per alguns, arribar als 6 mesos de LM ja sigui una gran fita i a partir d'aquí considerin que es "prolongada". Si ens mirem els varems de l'OMS, es recomana la lactància materna exclusiva fins als sis mesos, continuar lactant durant tot el primer any de vida dels petitons com a mínim i, si es pot continuar, que es continui, perquè en això de l'alletament tot son avantatges tant pels petits com per a les mares.

Em molesten sobremanera els comentaris desencertats de gent mal informada, que només parla de coses que coneix "d'oïdes" i que no s'ha molestat a llegir-se ni un trist article ni un trist llibre que tracti aquest assumpte. La televisió, les farmacèutiques i fins i tot la literatura també semblen anar en contra d'això que fins fa mig segle era tan normal com donar el pit als nostres fills. El pitjor de tot es que no sé quin tipus de programació o d'informació subliminal s'ens cola al cervell que moltes vegades tenim pensaments predefinits sobre coses que no hem experimentat. Quan el cigronet tenia cinc o sis mesos vaig començar a llegir la saga de "Cançó de Gel i Foc" del sr. Martin. Recordo que quan apareix el personatge de la Lisa Tully, donant el pit a un nen ja crescudet d'uns vuit anys (crec recordar), automàticament vaig pensar coses de l'estil : uf, quina exageració! Vols dir que no es passa!...Fins i tot vaig tenir un cert sentiment de repugnància com si es tractés de quelcom brut. Automàticament me'n vaig adonar i, mirant-me el meu bebè entendrida, vaig comprendre que aquell pensament no era originari de la meva forma de pensar sinó que era quelcom que m'havia sortit automàticament : era quelcom que havia après, i no sabia d'on. Aquest tipus de "programació" em perturba, tot i que tinc la sort de ser ràpida de pensament i de saber reeducar el meu cervell. Segurament al llibre del sr. Martin transmet aquesta idea de repugnància i no pot ser d'altra manera : qui ho escriu es un home de certa edat i ideologia, què esperàvem?

Les farmacèutiques pretenen fabricar una llet de fòrmula quasi idèntica a la llet materna, cosa impossible perquè parteixen de la llet de vaca, que té una composició molt diferent a la llet humana. Per fer més bonica la il·lusió en diuen "maternitzada"..., aix. I que consti que entenc que la composició ha millorat molt i que hi ha dones que no volen o no poden donar el pit i necessiten aquest tipus de llet! No critico la seva existència, ni la seva utilització! Nosaltres vam tenir problemes al començament de la lactància i durant un curt període de temps vam haver de complementar el pit amb biberons fins que vaig poder relactar! Sé que es necessària en molts casos! Però per aquests verals estem massa acostumats a tirar de llet de fórmula per defecte, donant l'esquena al fet que la millor llet que una dona pot oferir al seu nadó es la seva pròpia llet! Es la que està especialment dissenyada pel seu fill/lla! Però la publicitat i el procés d'enculturació han fet creure a la majoria que es més còmode fer un biberó (més còmode que treure't el pit i donar-li?), que un nen creixerà més i més sa amb llet de fòrmula, i tantes altres mentides que es desmenteixen ràpidament llegint algún llibre sobre lactància materna. Ja en parlaré en un altre post, però realment la informació es a tot arreu si ens interessa tenir-la.

A tot el món, el més normal sempre ha estat donar el pit. Totes les cultures (exceptuant l'occidental des del s.XX) coneixen les avantatges de donar el pit. A Mongòlia, per exemple, la lactància prolongada pot arribar fins als 7 anys del petit. Set anys! Algú es podria escandalitzar,...però només ens escandalitzem aquí, a la nostra societat desnaturalitzada. Us deixo un vídeo que parla de la lactància materna prolongada, el tabú actual, els beneficis de practicar-la i la conveniència d'intentar canviar la nostra mentalitat com a comunitat envers aquest tema i normalitzar-lo per no afegir pressió a les espatlles de les dones que decideixen i aconsegueixen portar-la endavant! I no m'estenc més :

http://ullmedia.udv.ull.es/watch_video.php?v=DWXHOO4G23UA 

I un article de la web d'Alba lactància materna sobre el tema molt informatiu i esclaridor!

http://albalactanciamaterna.org/lactancia/articulo-2

La teta es aliment, es consol, escalfor, contacte amb la mare, tranquilitat, es soneta, alegria...la teta es un món molt gratificant, un gran vincle entre mares i fills/es! Visca la teta!

Aplicació pel mòbil!

Quasi se'm passa, volia escriure una entrada petitona sobre una aplicació que fa uns dies em vaig descarregar, l'app de la web e-lactancia que tants dubtes m'ha tret.

Per les que doneu el pit als i les vostres petitons i us heu de medicar pel motiu que sigui, aquesta web creada pel pediatra Dr. Paricio de l'Hospital Marina Alta d'Alacant ha ajudat a sortir de dubtes a moltes mares sobre els possibles efectes negatius vers la llet materna i la composició dels medicaments..., aquí us deixo l'enllaç de la web :

http://www.e-lactancia.org/

Personalment m'ha ajudat a saber si l'inhalador que em recepten per l'asma o un medicament per destapar el nas podien tenir efectes adversos, tranquilitza molt poder consultar aquesta web, es ràpida, clara i entenedora!

Doncs les que tingueu un d'aquests mòbils tan moderns també us podeu descarregar l'app, que es diu LACTATION lite, es gratuïta i tan eficaç com la web. Fa uns dies em van haver d'administrar ventolín per fer-me una espirometria i, per descomptat, vaig preguntar si interferia d'alguna manera amb la lactància. L'infermera va anar a buscar un metge per preguntar-ho i en el temps que ella va tardar a tornar jo ja ho havia consultat al meu mòbil. Es molt útil, de debò!

Canelons de seitàn i bolets

I penjo la primera recepta vegana al bloc! La recepta original era d'una lassanya, però jo tenia uns canelons d'aquells que no s'han de bullir esperant-me a l'armari, així que la vaig modificar una mica! Som-hi! 

Ingredients :

- 1 paquet de seitàn

- 1 ceba

- 1 dent d'all

- bolets variats (els que més us agradin)

- beixamel vegana (abaix posaré la recepta)

- pasta de lassanya o de caneló

Preparació :

- Tritureu amb el túrmix o un 1-2-3 el seitàn, la ceba i els bolets, tot per separat.

- En una paella amb un raig d'oli fregiu la ceba que quedi cuita però no torrada. Un cop estigui, afegiu el seitàn triturat i ho feu coure tot junt uns 3 minuts. Tot seguit afegiu la barreja de bolets triturats. Els bolets, si en sou caçadors, millor frescos i collits per vosaltres, però si no al mercat en venen i, en mode "emergència", també val un pot de bolets barrejats en conserva!

- Quan estigui ben cuit hi afegiu tres o quatre cullerades de beixamel i ho reserveu.

 

- En una plata de forn refractària (si feu servir pasta seca, si l'heu hagut de bullir no cal), posem unes cullerades de beixamel al fons perquè la pasta no s'enganxi i, al damunt, els canelons o la lassanya. Els canelons es farceixen en un moment! Si feu lassanya no us oblideu de posar una cullerada de beixamel al damunt de la "carn" abans de tapar amb una altra capa de pasta.

- Un cop col·locats els canelons, cobrim amb la beixamel que ens quedava i ja està! 

Per a gratinar podeu fer una picada amb all i julivert o fer servir formatge si no sou vegans estrictes! Bon profit! Per cert, al cigró li van encantar! :)

Beixamel vegana :

Ingredients : 

- oli d'oliva

-1 ceba gran

- farina

- llet de soja (sense sabors estranys).

- sal

- nou moscada

Preparació :

-Poseu un raig d'oli en una paella i hi afegiu la ceba tallada ben fina o, directament, triturada.

-Coure la ceba sense enrossir-la. Afegim 3 o 4 cullerades de farina, remenant perquè no s'hi facin grumolls. Fregim la farina perquè perdi el gust. 

-Comencem a afegir llet de soja a poc a poc, remeenant sense parar perquè no s'enganxi res al fons. N'afegim al nostre gust per fer la quantitalt de beixamel que volguem. I ja està!

Quant a la beixamel, era la primera vegada que en feia sense llet i, mentre l'anava remenant, vaig tenir la intuició que al meu company li agradaria..., i la intuïció no falla : m'ho va dir! Li va agradar més que la beixamel normal! Un triomf, vaja! Us animo a provar-la!

Vers el veganisme

Fa dues setmanes que ja no menjo res de carn. Fa molt temps que dóno voltes al tema, amb disset anys ja vaig passar per una etapa "ovolactivegetariana" que vaig acabar deixant per la pressió de l'entorn. Més tard, amb vint i poc, vaig menjar macrobiòtic una quants mesos. Ara he fet la tria ben conscientment : s'ha acabat, ja no penso cuinar ni menjar més animals. 

Les raons? Moltíssimes. La primera es el patiment animal i l'arbitrarietat del seu consum. Ens escandalitzem que a la Xina consumeixin carn de gos i als E.U.A s'escandalitzen que nosaltres siguem capaços de menjar carn de conill. Què fa lícit treure la llibertat, fer viure en captivitat (generalment en condicions pèssimes que produeixen dolor, ansietat i estrés als animals pels maltractamentts rebuts i les condicions de vida a les que se'ls sotmeten) a unes espècies i a d'altres no? Doncs un criteri arbitrari i il·lògic. I jo he decidit no contribuïr-hi. La segona raó es que per produïr un quilo de carn s'han de desperdiciar molts recursos naturals i, alhora, es contribueix a la contaminació global. Una altra es que la ramaderia intensiva també contribueix a la pobresa i la fam al tercer món; moren nens de gana perquè a occident algú es pugui menjar una hamburguesa. I podriem continuar així fins a l'infinit. Parlant en plata : no penso manipular ni cuinar més cadàvers amb les meves mans. 

A casa tenim diverses opinions sobre el tema. El meu company era molt carnívor, ara ja no tant, però no vol renunciar a menjar carn. Jo no soc un talibà, cadascú que faci el que bonament pugui i vulgui. Però quant al petit de la casa, que té tretze mesos, menja el que jo cuino. Respecte l'alimentació vegetariana i els nens hi ha molts informació. No els ha de mancar cap nutrient, vitamina ni mineral per fer aquest tipus de dieta, es qüestió de saber què s'ha de fer. Si el seu pare li vol cuinar pollastre un dia, no m'hi oposaré, però jo l'educaré en el respecte envers tots els éssers vius del planeta i l'anti-especisme. Ell tindrà tota la informació i podrà triar quin camí recorre. A casa, per exemple, tenim quatre gallines i un gall, les gallines ponen i, de moment, continuo menjant ous i, per descomptat el meu company i el meu fill també. No son gallines engabiades, són gallines que corren pel jardí, mengen pinso ecològic sense antibiòtics i es cacen els seus cucs, cargols i sargantanes, al seu gust. Si estic deixant la llet de vaca; el camí fins al veganisme estricte serà un pèl llarg.

Fa poc em va arribar aquest vídeo, us recomano que el veieu (no surten imatges d'animals als escorxadors ni res per l'estil) :

Podeu triar l'idioma dels subtítols obrint la pestanya CC. Es un gran discurs, remou consciències!

Aniré penjant cosetes com receptes, reflexions, informació i campanyes per defensar els drets dels que no tenen veu. Pròximament... :)