Fora de lloc

Últimament em sento com si no fos d'aquest planeta. La meva visió de la vida es molt diferent de la de la majoria de gent que m'envolta. Soc una persona molt reflexiva, dóno moltes voltes a les qüestions que em preocupen i, evidentment, amb els anys he anat canviant; l'ésser humà pateix un transtorn de personalitat múltiple perquè, al meu parer, no som la mateixa persona als 5 anys, als 10, als 20 ni als 30, etc. L'experiència ens canvia, amb una mica de sort fa que el nostre enteniment maduri i també la nostra percepció de tot allò que ens envolta. Això es el que m'agrada pensar quan estic sola perquè tinc certa tendència  a pensar que tothom es com jo, que tothom fa els mateixos processos cognitius i té les mateixes preocupacions que jo, que tothom s'informa de les coses que li interessen. Per això cada vegada que tinc contacte amb altres especímens i m'adono que no, que la majoria de la gent sembla viure en la inòpia, que no es dediquen a buscar informació, a fer recerca, que parlen de coses sense coneixement, que són insensibles a certs temes o que estàn extremadament condicionats per la programació mental que ens imposen des de ben petits, em sento com en Patufet, ben petita, esguardant aquest planeta i els humans des de sota la col, com si jo no formés part d'aquesta espècie. No vull semblar prepotent perquè no soc perfecta, sempre n'he sigut molt conscient i, de fet, amb molt esforç he anat aconseguint modificar molts comportaments nocius quan m'he adonat de la seva existència; i aquesta es una feina que mai s'acaba. Soc la primera a fer autocrítica, però cada vegada més, em sento molt lluny de la majoria i del que pensa el ramat, per dir-ho d'alguna manera.

Cada vegada que veig una notícia de guerres, assassinats o el que sigui i me n'adono que hi ha nens i bebès patint i morint per la cobdícia de quatre desalmats se'm cau el cel al cap. Cada vegada que veig una investigació sobre el que estem fent als nostres germans d'altres espècies, els animals que comparteixen el món amb nosaltres, no puc fer res més que plorar i pensar : en quina merda de món he nascut? Més ben dit, quina merda d'humanitat es aquesta? Quin món ens han deixat els nostres avantpassats i quin món estem deixant als nostres fills? Avui dia es molt fàcil queixar-se, exhasperar-se i escandalitzar-se de la nostra situació, però ens han educat de tal manera que el que realment ens costa es actuar per  canviar les coses. El veganisme es un tipus d'activisme que no requereix un gran esforç si no es pot participar en actes, reivindicacions i investigacions. Es un exercici ètic que podem realitzar des de casa. No consumint carn, lactics i ous contribuïm a finalitzar aquesta barbàrie que es produeix als escorxadors on sembla que treballen vertaders psicòpates. Cada persona que es fa vegana i es desconecta d'aquesta indústria es un granet de sorra més que propiciarà un gran canvi en un futur, espero, no molt llunyà.

Em sento fora de lloc perquè des que soc mare la meva mentalitat ha canviat encara més de pressa del que canviava abans. Vull deixar un nou món, una nova societat basada en la igualtat social i econòmica dels humans i pel respecte màxim per la vida i els drets dels nosttres germans d'altres espècies. Fer el camí cap al veganisme ha estat per mi com fer un salt quàntic cap a un futur utòpic que encara ens pot semblar molt llunyà però que podem portar al present si tenim la voluntat de fer-ho. Em sento fora de lloc perquè em costa trobar gent al meu entorn que entengui tot això i ho comparteixi...

Avui penjo un post reflexiu perquè estic molt sensible, no puc veure més patiment, no m'hi cap, a l'ànima. Ni humà ni animal. Hem de reaccionar, hem de fer fora als marcians que ens governen des d'aquells pedestals tant allunyats de la realitat i hem d'alliberar i respectar els animals, els ecosistemes i les xarxes tròfiques sense interferir-hi. 

Us animo a prendre una decisió, a reflexionar i actuar i ser part del canvi de consciència que aquesta humanitat desnaturalitzada necessita urgentment!