El cigronet ja fa tretze mesos que mama, que "fa teta" com diem a casa. I continuarem fins que un dels dos se'n cansi, tot i les preguntes i comentaris de gent de la família (que no solen ser malicioses) i del carrer, que surten de l'orella de la mateixa manera que hi entren. Quan em pregunten : encara li dones el pit? o : fins quan penses donar-li el pit?, tinc per costum respondre "fins que ell decideixi deixar-ho", però potser un dia d'aquests se m'acaba la paciència i engego algú a pastar fang...
Ahir vaig començar a buscar informació sobre lactància materna prolongada, només per comprovar que continua havent-hi un gran tabú en la nostra societat i que ni tan sols els professionals de la salut es posen d'acord en establir a partir de quin mes es considera prolongada. No m'estranya que, per alguns, arribar als 6 mesos de LM ja sigui una gran fita i a partir d'aquí considerin que es "prolongada". Si ens mirem els varems de l'OMS, es recomana la lactància materna exclusiva fins als sis mesos, continuar lactant durant tot el primer any de vida dels petitons com a mínim i, si es pot continuar, que es continui, perquè en això de l'alletament tot son avantatges tant pels petits com per a les mares.
Em molesten sobremanera els comentaris desencertats de gent mal informada, que només parla de coses que coneix "d'oïdes" i que no s'ha molestat a llegir-se ni un trist article ni un trist llibre que tracti aquest assumpte. La televisió, les farmacèutiques i fins i tot la literatura també semblen anar en contra d'això que fins fa mig segle era tan normal com donar el pit als nostres fills. El pitjor de tot es que no sé quin tipus de programació o d'informació subliminal s'ens cola al cervell que moltes vegades tenim pensaments predefinits sobre coses que no hem experimentat. Quan el cigronet tenia cinc o sis mesos vaig començar a llegir la saga de "Cançó de Gel i Foc" del sr. Martin. Recordo que quan apareix el personatge de la Lisa Tully, donant el pit a un nen ja crescudet d'uns vuit anys (crec recordar), automàticament vaig pensar coses de l'estil : uf, quina exageració! Vols dir que no es passa!...Fins i tot vaig tenir un cert sentiment de repugnància com si es tractés de quelcom brut. Automàticament me'n vaig adonar i, mirant-me el meu bebè entendrida, vaig comprendre que aquell pensament no era originari de la meva forma de pensar sinó que era quelcom que m'havia sortit automàticament : era quelcom que havia après, i no sabia d'on. Aquest tipus de "programació" em perturba, tot i que tinc la sort de ser ràpida de pensament i de saber reeducar el meu cervell. Segurament al llibre del sr. Martin transmet aquesta idea de repugnància i no pot ser d'altra manera : qui ho escriu es un home de certa edat i ideologia, què esperàvem?
Les farmacèutiques pretenen fabricar una llet de fòrmula quasi idèntica a la llet materna, cosa impossible perquè parteixen de la llet de vaca, que té una composició molt diferent a la llet humana. Per fer més bonica la il·lusió en diuen "maternitzada"..., aix. I que consti que entenc que la composició ha millorat molt i que hi ha dones que no volen o no poden donar el pit i necessiten aquest tipus de llet! No critico la seva existència, ni la seva utilització! Nosaltres vam tenir problemes al començament de la lactància i durant un curt període de temps vam haver de complementar el pit amb biberons fins que vaig poder relactar! Sé que es necessària en molts casos! Però per aquests verals estem massa acostumats a tirar de llet de fórmula per defecte, donant l'esquena al fet que la millor llet que una dona pot oferir al seu nadó es la seva pròpia llet! Es la que està especialment dissenyada pel seu fill/lla! Però la publicitat i el procés d'enculturació han fet creure a la majoria que es més còmode fer un biberó (més còmode que treure't el pit i donar-li?), que un nen creixerà més i més sa amb llet de fòrmula, i tantes altres mentides que es desmenteixen ràpidament llegint algún llibre sobre lactància materna. Ja en parlaré en un altre post, però realment la informació es a tot arreu si ens interessa tenir-la.
A tot el món, el més normal sempre ha estat donar el pit. Totes les cultures (exceptuant l'occidental des del s.XX) coneixen les avantatges de donar el pit. A Mongòlia, per exemple, la lactància prolongada pot arribar fins als 7 anys del petit. Set anys! Algú es podria escandalitzar,...però només ens escandalitzem aquí, a la nostra societat desnaturalitzada. Us deixo un vídeo que parla de la lactància materna prolongada, el tabú actual, els beneficis de practicar-la i la conveniència d'intentar canviar la nostra mentalitat com a comunitat envers aquest tema i normalitzar-lo per no afegir pressió a les espatlles de les dones que decideixen i aconsegueixen portar-la endavant! I no m'estenc més :
I un article de la web d'Alba lactància materna sobre el tema molt informatiu i esclaridor!
La teta es aliment, es consol, escalfor, contacte amb la mare, tranquilitat, es soneta, alegria...la teta es un món molt gratificant, un gran vincle entre mares i fills/es! Visca la teta!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada